divendres, 12 d’agost del 2016

La fada Maribruna

No és la derrota, sinó el vent, és un recull  inclòs a la col·lecció Maremàgnum d'Onada Edicions, adreçat a l'alumnat d'ESO.
A l'hora d'escriure els relats he tinhut en ment aquest públic, però, de fet, sols al començament, i després me n'he oblidat. L'estil dels contes és similar a llibres anteriors, tot i que he procurat prescindir o limitar certes dosis de tristesa que abunden a altres reculls. He mirat de ser més divertit, cosa que ja m'agrada, sense perdre de vista les escenes quotidianes que m'agrada plantejar. Això no treu que puguin aparèixer personatges d'absoluta fantasia com Maribruna, que treu el cap en un parell de contes, una aprenent de fada una mica maldestra, que viu en un món paral·lel i que ens visita per a practicar els seus encanteris, amb més o menys fortuna. Un mitjó serà el seu objectiu, o la seva víctima.

dijous, 11 d’agost del 2016

Fil conductor

No és la derrota, sinó el vent, és un recull de contes singular per a mi, entre altres coses perquè hi ha un fil conductor, en doble sentit.
Un fil conductor en sentit figurat, perquè tots els contes tenen un element que els uneix.
Un fil conductor en sentit literal, perquè un dels personatges que apareix a tots els relats és tèxtil.

divendres, 5 d’agost del 2016

Sopar de lletres


Ahir a la nit vaig participar al Sopar de lletres que per segon any organitza Onada edicions, amb la intenció de difondre les seves últimes obres publicades i, sobretot, com un pas més en la tasca que és l'autèntic leitmotiv de l'editorial, com diu Miquel Àngel Pradilla, és a dir, posar en valor el territori des del territori.
I quan parlem de territori, ignorem fronteres administratives o, més ben dit, lluitem contra elles. Com a curiositat (ho sé perquè ho vaig mirar al google maps ababs d'anar-hi), aquesta teòrica frontera passa tot just per la meitat del menjador on ahir vam sopar, més o menys on jo estava assegut.
Al sopar s'hi van aplegar més de setanta persones, totes elles amants de la cultura, i això sempre és un goig, tant per poder xerrar amb vells amics, com per fer-ne de nous.
En aquest article de La Calamanda hi trobareu més detalls.
Per la meva part, vaig parlar dos minutets (ho portava cronometrat) sobre No és la derrota, sinó el vent, centrant-me en la seva part lúdica i experimental, i en la de donar veu als personatges de sempre, caiguts, perduts, desorientats... però NO derrotats.
L'acte va servir també per homenatjar una gran treballadora de la cultura i el patrimoni: Victòria Almuni.
Del seu discurs em quedo amb la referència que va fer al primer director de l'obra de la Catedral de Tortosa, que ella coneix bé perquè va fer un magnífic llibre sobre la construcció de l'edifici. Ell va posar la primera pedra, però les obres s'aturaren a causa de la pesta negra. No la va veure acabada, això és un fet habitual en aquestes grans construccions, però ella va jugar el seu paper per tal que altres acabessin la feina. Aquest és el missatge. Sovint, quan parlem de la situació de la cultura al nostre país, no som optimistes. Jo ja fa temps que, tot i no tenir la mínima intenció de llençar la tovallola, tinc assumit que el nostre paper és el de resistir, el de lluitar amb totes les forces per poder passar el testimoni a futures generacios de la millora manera possible. Treballar per la cultura de forma  incansable, tot i no veure'n els fruits, perquè alguna cosa queda, i per amor, i perquè no sabem fer altra cosa.
En aquest vídeo, podreu veure totes les micropresentacions.

dimecres, 3 d’agost del 2016

agulles d'estendre

Moltes dels personatges que apareixen al llibre són xiquets.
N'hi ha un que s'entreté a jugar a soldats al terrat de casa seva amb les agulles d'estendre.
Algú se sent identificat?

dimarts, 2 d’agost del 2016

Mac Guiver

Alguns dels personategs delllibre, com una mena de joc o esperit de continuïtat, apareixen en més d'un conte; és el cas de Mac Guiver.
Bé, no es tracta del Mac Guiver de l'antiga sèrie de televisió, sinó una persona que rep aquest malnom per la seva fama de "manetes", tot i és una mantetes una mica maldestre i sui generis. Arranja rentadores, antenes de televisió i tota mena d'electrodomèstics d'una forma casolana i, sobretot, la furgoneta del seus cosins, que fan servir per a anar a la fira.
Mac Guiver és gitano, i la seva família es dedica a la venda ambulant. Sense dubte, vaig trobar la inspiració gràcies a la meva feina a l'ajuntament, on sovint he de tractat amb gent que s'hi dedica.
El conte està escric amb sentit de l'humor i tendresa, i els hi dedico amb estima i amb admiració per la seva capacitat de sobreviure.

dilluns, 1 d’agost del 2016

No és la derrota, sinó el vent; personatges


Quan em van proposar participar a la col·lecció Maremàgnum d'Onada Edicions, em van suggerir un recull de contes amb fil conductor. I què millor que un FIL conductor, que un objecte tèxtil com un mitjó?
Aquest objecte, convertit en personatge, apareix a tots els contes, caigut, desorientat, perdut, tirat al mig del carrer.
Però aquesta sensació de pèrdua i de desorientació, es contagia també a gran part de la resta de personatges que perden el mitjó, o els cau, o passen pel seu costat, o el pleguen.