Blog sobre el recull de relats de Jesús M. Tibau, de la col·lecció Maremàgnum d'Onada Edicions. 35 contes al voltant d'un mitjó caigut al terra. Com ha arribat? Ha caigut? L'han llençat? S'ha tirat? Qui el recull? Per a què?
dijous, 25 de febrer de 2016
Joan Pinyol, company de viatge editorial
L'edició d'aquest llibre em dóna moltes alegries, i una d'elles, fruit de l'atzar, és que podré afegir una complicitat més amb l'amic Joan Pinyol, escriptor de Capellades amb qui he col·laborat diverses vegades, com explico al meu blog.
El meu llibre és el 14 de la col·lecció Maremàgnum, i el seu, el 15. Tots dos sortiran alhora, i espero poder coincidir en algun acte de promoció.
dimecres, 24 de febrer de 2016
Entrevista amb Alícia Coscollano
En poques setmanes arribarà a les llibreries, i espero que als instituts, el meu nou llibre NO ÉS LA DERROTA, SINÓ EL VENT.
Laura Coscollano em fa la primera entrevista per a La Calamanda, que podeu llegir en aquest enllaç.
.
Laura Coscollano em fa la primera entrevista per a La Calamanda, que podeu llegir en aquest enllaç.
.
Jesús, per què la
paraula i des de quan?
Des de sempre, no recordo una vida
sense sentir amor, interès, plaer… per les paraules. De petit m'agradava mirar
diccionaris, i sempre he tingut facilitat per fer acudits improvisats amb jocs
de paraules. Una imatge val més que mil paraules, però també, una paraula val
més que mil imatges.
Si tingueres que fer
un tast de ‘No és la derrota, sinó el vent’, quin seria?
Ara mateix hauria d'acudir al tòpic
que m'estimo tots els fills per igual, i això passa amb els 35 contes inclosos
al llibre. Amb el temps, i a mesura que vaig fent lectures en públic, acabo
agafant preferència més per uns que per uns altres, però simplement perquè
alguns són més agraïts de llegir en veu alta i de més fàcil comprensió. A més,
tinc la sensació que en aquest recull he assolit un nivell de satisfacció
personal bastant similar en tots els contes. Però com a mostra, transcric el
fragment d'un dels relats que es titula Reciclatge:
Dóna una puntada de
peu a una ampolla de plàstic per necessitat de jugar, de xutar alguna cosa. En
ser un objecte irregular i volàtil, la seva trajectòria és imprevisible. A
rodolons, l’ampolla es veu frenada en topar amb un mitjó que ha caigut de vés a
saber on. Fa cara de trist i té ratlles de dos colors; li recorda una titella
que actuà l’estiu passat durant les festes del barri i que anava vestida igual.
Se’n recorda perfectament. Van donar caramels, i durant l’actuació ell en
llepava un amb gust de taronja, i la titella corria cap a la dreta davant d’una
bruixa vella i lletja, i minuts després, corrien a l’inrevés, amb la titella
armada d’un gran garrot perseguint la bruixa, i tothom reia, i aplaudia. I es
va abaixar el teló.
Plega el mitjó, i
se’l posa a la butxaca. No li dirà a ningú; serà la seva joguina secreta.
La màgia ressuscita.
Quin plantejament
diferenciat has engegat en aquesta obra adreçada a un públic més jove respecte
d’altres? Cal necessàriament canviar molt el llenguatge, o aquest aspecte és
una llegenda urbana, perquè els joves actualment ho entenen tot?
Per a mi aquest ha estat un projecte
molt diferent a la resta. Per primera vegada, des de l'inici, he buscat un fil
conductor, un nexe d'unió entre tots els relats, que és un mitjó caigut en una
vorera. A més, la idea que el llibre estigués especialment adreçat a un públic
concret, em feia una mica de respecte al principi, acostumat durant anys a
escriure sense cap classe de limitació. No sabia si encertaria amb el to, amb
el llenguatge adient. Al principi hi estava molt atent, però després m'he deixat
anar, oblidant quasi que estava escrivint per a lectors/es de 12-14 anys. Sí,
són més llestos del que imaginem, i he recordat que jo a la seva edat llegia de
tot sense problemes.
Vas decidir el títol
de llibre per votació popular a la xarxa. El resultat és molt suggerent. Crea
expectativa…
Per a mi, el títol és molt important,
la carta de presentació del llibre que pot convidar a obrir-lo, i sempre és
l'últim que trio. No és el primer cop que ho faig a votació, i el resultat és
molt bo. En cas de dubte entre diversos títols, posar-lo a votació t'ajuda a
descobrir quin és realment el teu preferit, quan te n'alegres que un dels
títols estigui obtenint més vots que un altre. És una manera de crear
expectativa, una forma de fer participar els futurs lectors/es i que se'l
sentin més seu. I sobretot, un joc.
Quin grau de
importància creus que estan assolint les xarxes quan a l’intercanvi més
interactiu entre autor i lector?
Actualment són vitals per a donar cert
grau de visibilitat a l'exèrcit d'escriptors/es que no tenim accés als grans
mitjans de comunicació tradicionals. El nexe d’unió entre lectors i escriptors
és directe, fàcil, ràpid… i cada cop que rebo les sensacions que provoquen les
meves paraules, alimenta el meu desig de continuar escrivint.
Respecte al contingut
del llibre quin percentatge conté de invitació al joc?
Per a mi el joc i la part lúdica de la
vida és molt important. Escriure el llibre ja ha estat un joc per a mi, un
repte. A través d’un mitjó caigut al mig del carrer (un objecte habitual a
Tortosa els dies de vent), m’he plantejat hipòtesis sobre el seu origen i el
seu futur: ha caigut? L’han tirat? S’ha llançat? L’han vist? L’han plegat? Per
què? Les opcions podrien ser infinites, i convido els lectors/es a imaginar-se
de nous.
Es tracta d’un exercici de posar-se en
la pell dels altres, pràctica que em regala el fet d’escriure, i també de
solidaritzar-me, com sempre, amb els perdedors, amb els aparentment derrotats.
Com contemples la
salut de la literatura juvenil dins del maremàgnum de noves tecnologies?
Sóc un nouvingut a la literatura
juvenil com a escriptor, però la sensació que em transmet la vitalitat
editorial i l’entusiasme de companyes/es que fa molts anys que s’hi
dediquen, em fa sentir optimista, tot i que jo procuro ser sempre positiu. És
evident que ens trobem en un moment de canvi, i això no ha de ser negatiu
forçosament. Hem d’aprendre a utilitzar les noves eines i treure’n el màxim
rendiment.
Hi ha un discurs
alhora de dirigir-se al segment de lectors joves, o no varia tant, realment, de
l’estil que se utilitza quan planteges una obra per un lector més adult?
Com ja he dit, finalment el meu estil
a l’hora d’escriure aquests contes ha estat pràcticament el mateix.
’La pluja ha vessat
milions de núvols abans’, ‘El noi del costat del padrí’, ‘Per no perdre’m les
molles’, ‘I un cop de vent les despentina..’. són altres títols de la teua
collita. La narrativa s’escriu millor si conté un alt voltatge emocional?
No la puc concebre d’altra manera. Per
a mi la literatura ha de contenir dosis de bellesa i emoció, i tot plegat per a
fer-nos reflexionar. En el meu cas, aquesta emoció sovint la trobo en les
petites coses, en els gestos senzills i quotidians.
Alguns
escriptors diuen que la paperera és l’objecte més important en l’habitacle d’un
autor. Hi estàs d’acord? Sols llançar molt de paper abans de trobar el fil, la
pepida d’or que et permet construir una bona narració?
Quan escric un relat,
l’estic reescrivint contínuament, modificant obsessivament les frases,
canviant-ne l’ordre, i a cadascuna de les lectures en modifico alguna cosa. I,
finalment, al caps d’uns dies o mesos, en fer una lectura en veu alta, notes
com és de beneficiós per al relat esborrar-ne alguna paraula, frase o paràgraf.
De totes maneres, com
que sóc bastant lent escrivint i cada frase em costa força, em dol acabar
llençant a la paperera un relat. Alguns, això sí, els tinc en una carpeta a
banda, en certa manera marginats, esperant el moment que en una futura
reescriptura hi trobi el camí correcte.
El
2013 vas rebre el Mèrit de les Lletres Ebrenques. Què suposa un reconeixement
d’aquest tipus?
Un gran orgull,
perquè és un d’aquests premis on no t’hi presentes, un premi donat amb estima,
i que és una bona mostra de l’amor mutu que ens tenim les Terres de l’Ebre i
jo, que en sóc nouvingut. A més, representa un estímul per continuar escrivint
i treballant per difondre la literatura a les nostres terres.
Pots
fer una radiografia ràpida de l’estat de les lletres al nostre territori?
Es troba en un estat
excel·lent, amb poetes, novel·listes, contistes, articulistes… que estan rebent
coneixement i reconeixement a la resta de Països Catalans. Alguns amb el que
encara crec que és l’avantatge de viure a Barcelona, i altres sense allunyar-se
de l’Ebre. Però em de continuar esforçant-nos, ser exigents amb nosaltres
mateixos, i mantenir l’equilibri entre les nostres peculiaritats que ens donen
caràcter, i la necessitat de formar part del conjunt més ampli dels països de
parla catalana
.
A més
de dirigir el Club de Lectura de la Biblioteca a Tortosa, des de 2008 organitza les
Jornades literàries a Cornudella de Montsant i també ets guionista i
presentador de Tens un racó dalt del món, de Canal 21. La paraula pràcticament
com a epicentre vital.
La literatura com a
passió, la literatura com una forma d’emocionar-se, d’explicar, de comprendre,
i de reviure, la vida.
En general, Onada i
moltes altres editorials petites i mitjanes, estan fent un paper imprescindible
per donar veu a autors/es que per la seva manca de popularitat mediàtica o per
una forma d’escriure aparentment poc comercial, no tenen espai a la
infraestructura industrial que acapara taulells a les llibreries i minuts als
mitjans de comuniciació. Es tracta d’una legió d’escriptors/es amb veu pròpia,
amb coses diferents a dir, i que seria un desastres cultural el seu silenci. A
més, Onada està jugant un paper molt important a nivell de territori, i
representa una porta de sortida per a molts autores de les nostres terres.
Quan
podrem gaudir de la lectura de ‘No és la derrota, sinó el vent’?
El llibre ja estarà a les llibreries a
finals de març o principis d’abril.
Què t’ha aportat
aquest últim projecte?
En primer lloc un joc i un repte, que
sempre són excitants i divertits. I en segon lloc, l’oportunitat d’entrar al
món de la literatura juvenil i arribar al públic més jove. Sóc un ferm
admirador de la tasca dels docents, i crec que la societat hauria d’apostar de
forma decidida per l’ensenyament. Col·laboro amb les escoles i instituts sempre
que puc, i sempre és molt agraït. Espero que aquesta col·laboració s’incrementi
amb l’arribada d’aquest llibre.
En primer lloc un joc
i un repte, que sempre són excitants i divertits. I en segon lloc,
l’oportunitat d’entrar al món de la literatura juvenil i arribar al públic més
jove. Sóc un ferm admirador de la tasca dels docents, i crec que la societat
hauria d’apostar de forma decidida per l’ensenyament. Col·laboro amb les
escoles i instituts sempre que puc, i sempre és molt agraït. Espero que aquesta
col·laboració s’incrementi amb l’arribada d’aquest llibre.
No és la derrota, sinó el vent. La sinopsi
Us heu trobat mai un mitjó tirat al mig del
carrer? Us heu preguntat qui, com o per què? Voldríeu saber qui, i per què algú
el pot plegar? L’autor d’aquest llibre sí, i s’ha fet tantes preguntes al seu
voltant, i s’ha donat tantes respostes, que ha escrit trenta-cinc contes per
buscar alguna explicació possible.
El vent, un gat i un gos que lluiten, una
parella que discuteix, un pirata coix, una fada en pràctiques, un moixó
enginyós… són personatges que habiten el recull. Un exercici per mirar el món amb
altres ulls, per qüestionar-nos allò que ens envolta, per posar-nos a la pell
de l’altre i, per tant, per a estimar.
Si amb les propostes de l’autor no en teniu
prou, podeu inventar-ne més.
No és la derrota, sinó el vent. La introducció
El pas de la vida, en general, i la vida com a escriptor, en concret,
m’han ensenyat a mirar tot el que m’envolta de manera més oberta, sense
prejudicis, fent un esforç per observar la realitat des de diversos angles.
Un gran exercici per a un escriptor, o per a qualsevol persona, és
intentar posar-se en la pell de l’altre, imaginar-se el seu punt de vista,
argumentar davant d’una realitat opinions diverses i, fins i tot, contràries.
Més o menys d’això va aquest llibre.
El protagonista al voltant del qual giren tots els contes és un objecte
inanimat; un mitjó caigut en una vorera.
Aquest objecte, molt freqüent a Tortosa, segurament a causa del vent que
acostuma a fer, sempre m’havia cridat l’atenció, i el tenia anotat mentalment
com a excusa per a escriure un conte. Escriure contes amb objectes com a
protagonistes dóna molt bon resultat, perquè aquests objectes estan impregnats
de les nostres vivències i emocions. A
més, és divertit, i als lectores els resulta enginyós, desperta la imaginació.
Però us confesso que sóc una persona molt indecisa, i aquest objecte en
particular, estirat a la vorera, em convidada a imaginar moltes causes i
conseqüències de la seva presència. Em resultava difícil escollir l’argument
idoni, la història perfecta on desenvolupar la trama. Fins que em vaig
deslliurar de l’obligació d’escollir: escriuria tots els contes possibles,
giraria el mitjó una i altra vegada, i, per què no, us convido a vosaltres a
imaginar moltes més històries al voltant d’aquest mitjó.
També espero que, d’ara en endavant, quan trobeu un mitjó tirat al
carrer, el mireu d’una altra manera.
No és la derrota, sinó el vent: la portada
I un cop està escrit el llibre i decidit el títol, arriba el torn de la portada; també molt important per a mi, perquè representa la cara del llibre, la carta de presentació. Jo, de forma una mica maldestra, vaig fer algun suggeriment a l'editoral, que sàviament no van fer servir.
Vaig agafar un mitjó vell i roig de la calaixera de mon fill, el vaig posar a la barana del riu, i li vaig fer unes quantes fotos que, la veritat, no m'acabaven de fer el pes. El mitjó es veia massa vell, massa trist, massa derrotat.
Esperava doncs amb ànsia l'arribada d'aquell correu electrònic del dissenyador de l'editorial en què m'envia la proposta de portada perquè li doni el vistiplau.
I... ta.txan!!! La proposta m'arriba, i la resposta, immediata, és: m'encanta!!!!
Els mitjons de la portada són vitals, victoriosos, alegres, i gairebé dibuixen un somriure que s'intueix.
No és la derrota, sinó el vent. Com sorgí el títol?
A principis de desembre de 2015, el llibre ja estava preparat per a entrar a la rampa d'enlairament. Faltava un detall molt important per a mi: el títol.
Sempre ho deixo per al final, sempre acostuma a costar-me, i no el decideixo fins que m'enamoro. Per què trobar el títol idoni és com l'amor. Quan algun apersona m'ha comentat que no sabi asi estava o no estava enamorat/ada d'una altra, jo he tingut clar que no estava. Quan estàs enamorat de veritat, ho saps, sense dubte. Amb els títols dels llibres em passa una cosa similar: si no veig clar que ñes el títol correcte, és que no ho és.
En aquest cas, vaig seguit una tàctica que acostumo a utiltzar: rellegir el llibre per a veure si alguna de les frases pot convertir-se en títol: i en vaig seleccionar cinc. I com que sóc juganer de mena, i com que no m'acabava de decidir, vaig posar els títols a votació a les xarxes socials: facebook, blog, whatsapps... Al principi hi havia un clar empat entre dos o tres títols, però de seguida va començar a destacar-ne un. I jo vaig notar com m'alegrava cada cop que aquest títol rebia un vot: això volia dir que era aquell el títol que en fons m'agradava. Ja estava enamorat!
I el guanyador, amb més vots que la resta de títols conjunts, fou: No és la derrota, sinó el vent.
Algunes persones consultades, amb ànim de fer una crítica constructiva, comentaven que no és adequat per a un llibre juvenil utilitzar paraules negatives, com ara "derrota". Peò jo crec que és just al contrari, que el títol és positiu i que dóna força i empenta, un missatge d'esperança per a tots els mitjons caiguts del món.
Què en penseu?
No és la derrota, sinó el vent. Com començà el projecte.
El
projecte d’aquest recull especial de
contes s’inicià fa tres anys gràcies
a una iniciativa de la Fira del llibre ebrenc , que posava cara a cara a cinc escriptors per proposar un projcte a cinc
editors. Jo havia presentat un recull de contes breus amb una singularitat molt
concreta, i Onada Edicions va mostrar interès per tal d’incloure’l a la seva col·lecció Maremàgnum, adreçada a un públic de 12-14 anys. La idea em va semblar fantàstica, tot i que aquell recull no l’havia escrit pensant en un públic tan jove, peò ja
havia arribat a un compromís
verbal amb una altra editorial, i la proposta d’Onada quedà a
l’aire.
Fa
un parell d’anys, em poso en contacte
amb Miquel Àngel
Pradilla, d’Onada, per proposar-los l’edició d’un dietari molt peculiar que estic quasi a punt d’acabar, i ell aprofità l’ocasió
per a renovar el seu desig que escrivís
un recull de relats per a la col·lecció Maremàgnum. La idea d’entrar al circuit de la
literatura juvenil i d’entrar amb més força als institus em seduïa
molt, i tot i que em costa escriure per encàrrec, em vaig posar a la feina de seguida. Seria capaç de trobar el to correcte per a un públic
tan determinat? Seria capaç de
trobar el fil conductor que em demanaven?
Quan
escric relats no penso en cap públic
concret, i no elaboro reculls en base a cap fil conductor. El repte estava
servit.
I
vaig trobar el fil, un fil molt tèxtil,
un objecte que sempre m’havia cridat l’atenció:
un mitjó caigut al mig del carrer, suposadament a causa del vent que tant bufa a
les Terres de l’Ebre.
En
pocs mesos vaig tenir escrits els relats, i durant un any després els vaig anar revisant, polint, mimant.
I
ara ja es troba en impremta, No és
la derrota, sinó el vent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)