a la revista digital Lo Càntich.

La notícia del meu nou llibre No és la derrota, sinó el vent, a la revista digital Lo Càntich.

No és la derrota, sinó el vent (fragment)

Sigui com sigui, la furgoneta els és vital, quasi com una segona casa. El Jose, un dels seus cosins, té traça amb la mecànica. Li diuen McGuiver, com aquell personatge d’una famosa sèrie de televisió de finals dels vuitanta, que amb un xiclet i tres cordills sortia victoriós a cada capítol. Amb quatre filferros i cinta adhesiva que gasta a granel els soluciona totes les avaries, i s’estalvien haver de passar pel taller. No li poden exigir gaire, és clar, i la furgoneta fa mil sorolls, alguns dels quals sonen a crit d’auxili, i és rara la setmana que no en descobreixen de nous. Això els fa molta gràcia, i callen un instant per descobrir de quin racó de la furgoneta arriba. Després, incapaços d’endevinar-ne l’origen, i en comprovar que el vehicle encara  corre, es posen a cantar tot el viatge seguint el ritme dels grinyols amb les palmes (i resant en veu baixa perquè no peti tot), i això ja els va bé, perquè fa quatre anys que no funciona el radiocaset.

A la llibreria Serret

No recordo quants anys fa que pujo a la llibreria Serret de Vall-de-roures, en companyia de la Francesca Aliern. Ja és una tradició anual, que gairebé ja no cal programar, i crec que a Vall-de-roures ja ho podrien incloure als actes ficos de la Setmana Santa.
El ritual és sempre similar: passar per Xerta a buscar la Paquita, conversa agradable, posar-nos al corrent de les nostres vides... Ja són molts anys i moltes activitats compartides, i no es pot dir que siguem companys, sinó autèntics amics, i l'estima és mútua. Ës la mena de coses que m'ha regalat la literatura: molta vida, molta emoció, molts sentiments compartits.
L'Octavi, com sempre, al mig del seu reialme, fa d'home orquestra tot el matí, i em diverteix contemplar els seus moviments, els projectes que li vessen pels ulls i les mans, l'entusiasme que s'encomana i, vulguis o no, t'acaba encomanant.
En diverses ocasions, allí és on he signat els primers exemplars dels meus llibres, i enguany no ha estat una excepció: una bona forma d'entrar en calor de cara a les activitats de promoció del llibre, una bona manera de renovar la il·lusió.
Per ser feliç, entre altres coses, només cal envoltar-se de bona gent, de gent positiva.

A Vall-de-roures

Demà al matí continuo el que ja és una tradició de Setmana Santa: anar a signar llibres a la llibreria Serret, acompanyat de Francesca Aliern.
Hem quedat a Xerta a les 9 del matí, i junts farem cap a Vall-de-roures per viure un nou matí en la companyia de l'Octavi Serret i d'una bona colla de lectors que acudeixen en peregrinació a la llibreria, a veure què els ven l'Octavi.
També com ja ha passat diverses vegades, allí és on signaré els primers exemplars d'un nou llibre, que aquest cop és el recull de contes No és la derrota, sinó el vent, de la col·lecció Maremàgnum d'Onada Edicions

No és la derrota, sinó el vent (fragment)

Joan té la mirada perduda, fixa en algun punt inconcret de l’infinit, més enllà (molt més enllà) dels edificis que l’envolten, del trànsit que passa perillosament a prop seu, o de la senyora que li ha demanat l’hora i ni tan sols ha vist. Si li passes la mà per davant, tanca els ulls de forma automàtica, però sols es tracta d’un acte reflex que naix de la medul·la espinal per garantir la supervivència en situacions de risc. No respira; sospira, que és una modalitat diferent d’intercanviar gasos (oxigen i diòxid de carboni) entre l’interior i l’exterior del cos humà, una variant que acostumen a utilitzar les persones que pateixen d’amor en primer grau. 

A casa

Hi arriba ja el nou llibre, No és la derrota, sinó el vent. 

Benvingut a casa! 

No és la derrota, sinó el vent (fragment)

Els Reis Mags i el Pare Noel competeixen a veure qui és més esplèndid, i aquesta rivalitat comporta una dosi de paquets que de vegades embafa. Entre altres conseqüències, l’acumulació fa que les lleixes de l’habitació vessin de joguines, puzles, i quaderns de dibuix pendents de pintar, i que el desordre campi i s’estengui per tota la casa.  L’antiga habitació dels trastos ara és l’habitació dels trastos del Miquel, i unes prestatgeries de fusta posades “provisionalment” al passadís amenacen de caure sota el pes de tantes joguines en procés d’entrar a l’oblit. Si es posessin d’acord les unes amb les altres, tindrien prou força per donar un cop d’Estat i fer-se mestresses de la casa; però les joguines no les fan aquestes coses, són de bona pasta.

No és la derrota, sinó el vent (fragment)

A la vorera, un mitjó de color indefinit no crida l’atenció de tothom. Se’l veu brut, rebregat, maltractat per les forces del temps i la natura; a simple vista, un perdedor, o un perdut, però només a simple vista. Mostra una postura forçada, travessat en diagonal entre dues peces de panot, com si assenyalés dramàticament les restes del xiclet que té a la vora, i tot sembla indicar que la seva arribada no ha estat voluntària.