Joan té la mirada perduda, fixa en
algun punt inconcret de l’infinit, més enllà (molt més enllà) dels edificis que
l’envolten, del trànsit que passa perillosament a prop seu, o de la senyora que
li ha demanat l’hora i ni tan sols ha vist. Si li passes la mà per davant,
tanca els ulls de forma automàtica, però sols es tracta d’un acte reflex que
naix de la medul·la espinal per garantir la supervivència en situacions de
risc. No respira; sospira, que és una modalitat diferent d’intercanviar gasos
(oxigen i diòxid de carboni) entre l’interior i l’exterior del cos humà, una
variant que acostumen a utilitzar les persones que pateixen d’amor en primer
grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada