No és la derrota, sinó el vent. La sinopsi

Us heu trobat mai un mitjó tirat al mig del carrer? Us heu preguntat qui, com o per què? Voldríeu saber qui, i per què algú el pot plegar? L’autor d’aquest llibre sí, i s’ha fet tantes preguntes al seu voltant, i s’ha donat tantes respostes, que ha escrit trenta-cinc contes per buscar alguna explicació possible.

El vent, un gat i un gos que lluiten, una parella que discuteix, un pirata coix, una fada en pràctiques, un moixó enginyós… són personatges que habiten el recull. Un exercici per mirar el món amb altres ulls, per qüestionar-nos allò que ens envolta, per posar-nos a la pell de l’altre i, per tant, per a estimar.

Si amb les propostes de l’autor no en teniu prou, podeu inventar-ne més.

No és la derrota, sinó el vent. La introducció

El pas de la vida, en general, i la vida com a escriptor, en concret, m’han ensenyat a mirar tot el que m’envolta de manera més oberta, sense prejudicis, fent un esforç per observar la realitat des de diversos angles.

Un gran exercici per a un escriptor, o per a qualsevol persona, és intentar posar-se en la pell de l’altre, imaginar-se el seu punt de vista, argumentar davant d’una realitat opinions diverses i, fins i tot, contràries.

Més o menys d’això va aquest llibre.

El protagonista al voltant del qual giren tots els contes és un objecte inanimat; un mitjó caigut en una vorera.

Aquest objecte, molt freqüent a Tortosa, segurament a causa del vent que acostuma a fer, sempre m’havia cridat l’atenció, i el tenia anotat mentalment com a excusa per a escriure un conte. Escriure contes amb objectes com a protagonistes dóna molt bon resultat, perquè aquests objectes estan impregnats de les nostres vivències i emocions.  A més, és divertit, i als lectores els resulta enginyós, desperta la imaginació.

Però us confesso que sóc una persona molt indecisa, i aquest objecte en particular, estirat a la vorera, em convidada a imaginar moltes causes i conseqüències de la seva presència. Em resultava difícil escollir l’argument idoni, la història perfecta on desenvolupar la trama. Fins que em vaig deslliurar de l’obligació d’escollir: escriuria tots els contes possibles, giraria el mitjó una i altra vegada, i, per què no, us convido a vosaltres a imaginar moltes més històries al voltant d’aquest mitjó.

També espero que, d’ara en endavant, quan trobeu un mitjó tirat al carrer, el mireu d’una altra manera.

No és la derrota, sinó el vent: la portada

I un cop està escrit el llibre i decidit el títol, arriba el torn de la portada; també molt important per a mi, perquè representa la cara del llibre, la carta de presentació. Jo, de forma una mica maldestra, vaig fer algun suggeriment a l'editoral, que sàviament no van fer servir.

Vaig agafar un mitjó vell i roig de la calaixera de mon fill, el vaig posar a la barana del riu, i li vaig fer unes quantes fotos que, la veritat, no m'acabaven de fer el pes. El mitjó es veia massa vell, massa trist, massa derrotat.

Esperava doncs amb ànsia l'arribada d'aquell correu electrònic del dissenyador de l'editorial en què m'envia la proposta de portada perquè li doni el vistiplau.

I... ta.txan!!!  La proposta m'arriba, i la resposta, immediata, és: m'encanta!!!!

Els mitjons de la portada són vitals, victoriosos, alegres, i gairebé dibuixen un somriure que s'intueix.

No és la derrota, sinó el vent. Com sorgí el títol?

A principis de desembre de 2015, el llibre ja estava preparat per a entrar a la rampa d'enlairament. Faltava un detall molt important per a mi: el títol.

Sempre ho deixo per al final, sempre acostuma a costar-me, i no el decideixo fins que m'enamoro. Per què trobar el títol idoni és com l'amor. Quan algun apersona m'ha comentat que no sabi asi estava o no estava enamorat/ada d'una altra, jo he tingut clar que no estava. Quan estàs enamorat de veritat, ho saps, sense dubte. Amb els títols dels llibres em passa una cosa similar: si no veig clar que ñes el títol correcte, és que no ho és.

En aquest cas, vaig seguit una tàctica que acostumo a utiltzar: rellegir el llibre per a veure si alguna de les frases pot convertir-se en títol: i en vaig seleccionar cinc. I com que sóc juganer de mena, i com que no m'acabava de decidir, vaig posar els títols a votació a les xarxes socials: facebook, blog, whatsapps... Al principi hi havia un clar empat entre dos o tres títols, però de seguida va començar a destacar-ne un. I jo vaig notar com m'alegrava cada cop que aquest títol rebia un vot: això volia dir que era aquell el títol que en fons m'agradava. Ja estava enamorat!

I el guanyador, amb més vots que la resta de títols conjunts, fou: No és la derrota, sinó el vent.

Algunes persones consultades, amb ànim de fer una crítica constructiva, comentaven que no és adequat per a un llibre juvenil utilitzar paraules negatives, com ara "derrota". Peò jo crec que és just al contrari, que el títol és positiu i que dóna força i empenta, un missatge d'esperança per a tots els mitjons caiguts del món.

Què en penseu?

No és la derrota, sinó el vent. Com començà el projecte.

El projecte d’aquest recull especial de contes s’inicià fa tres anys gràcies a una iniciativa de la Fira del llibre ebrenc , que posava cara a cara a cinc escriptors per proposar un projcte a cinc editors. Jo havia presentat un recull de contes breus amb una singularitat molt concreta, i Onada Edicions va mostrar interès per tal d’incloure’l a la seva col·lecció Maremàgnum, adreçada a un públic de 12-14 anys. La idea em va semblar fantàstica, tot i que aquell recull no l’havia escrit pensant en un públic tan jove, peò ja havia arribat a un compromís verbal amb una altra editorial, i la proposta d’Onada quedà a l’aire.

Fa un parell d’anys, em poso en contacte amb Miquel Àngel Pradilla, d’Onada, per proposar-los l’edició d’un dietari molt peculiar que estic quasi a punt d’acabar, i ell aprofità l’ocasió per a renovar el seu desig que escrivís un recull de relats per a la col·lecció Maremàgnum. La idea d’entrar al circuit de la literatura juvenil i d’entrar amb més força als institus em seduïa molt, i tot i que em costa escriure per encàrrec, em vaig posar a la feina de seguida. Seria capaç de trobar el to correcte per a un públic tan determinat? Seria capaç de trobar el fil conductor que em demanaven?

Quan escric relats no penso en cap públic concret, i no elaboro reculls en base a cap fil conductor. El repte estava servit.

I vaig trobar el fil, un fil molt tèxtil, un objecte que sempre m’havia cridat l’atenció: un mitjó caigut al mig del carrer, suposadament a causa del vent que tant bufa a les Terres de l’Ebre.

En pocs mesos vaig tenir escrits els relats, i durant un any després els vaig anar revisant, polint, mimant.

I ara ja es troba en impremta, No és la derrota, sinó el vent.